Una escapada a Dublín

He fet una petita escapada de tres dies a Dublín. Tenia pendent explorar una mica més a fons la capital irlandesa, després d'un parell de visites breus que hi vaig fer, per motius de feina, fa una pila d'anys. Ha estat una escapada dins de l'escapada d'aquest estiu, tal com he comentat en alguna entrada anterior.

Dublín m'ha causat una impressió en general positiva. És una ciutat molt agradable. Hi ajuden les seves dimensions (mig milió d'habitants), que permeten anar a peu si no a tot arreu, sí als principals indrets. El tràfic és relativament escàs: hi fa molt que al centre s'hi moguin més turistes que autòctons i que hi ha un transport públic bastant bo i amb uns preus raonabilíssims. Per això resulta bastant plaent tombar per Dublín d'aquí cap a allà. Tot i tenir atractius per omplir una setmana sencera de visita, si insistim a veure-ho tot, la veritat és que és d'aquelles ciutats idònies per a un cap de setmana o per a un pont de tres o quatre dies.

És una ciutat cara i, tot i que en tenia notícia, m'ha sorprés que ho sigui tan. Aviam, tampoc és que els preus de les coses siguin prohibitius, però sí superiors als que calcules que et pots esperar (l'excepció és precisament el transport públic, que cal insistir que té preus molt atractius). Tal circumstància es deu al fet que Dublín és una ciutat orientada a més no poder als turistes. I no és només qüestió de preus, sinó d'una certa picaresca per alleugerir la cartera als turistes.

Només dos exemples. Un, si fos aquí el tribunal de defensa de la competència ja hauria obert expedient per pactar preus a la major part de negocis de restauració (naturalment, per la banda alta). L'altre, no li pregunteu a cap recepcionista d'hotel quin autobús s'ha d'agafar per anar a qualsevol lloc: sempre us diran que no n'hi ha i que cal agafar un taxi. Podeu provar-ho fins i tot com a esport, preguntant per algun indret que ja hagueu visitat i del qual, per tant, ja en conegueu els enllaços.

No obstant, pel volum de turistes que es veuen pel carrer, no sembla que aquestes coses importin gaire. Irlanda ha estat sempre un país que s'ha sabut vendre excepcionalment bé. El seu paisatge, una de les grans bases, no és diferent del que puguem trobar a Escòcia o a Gal·les. I pel que fa a la simpatia proverbial dels irlandesos, crec que cal matisar-la una mica amb les actituds poc amistoses que he descrit en el paràgraf anterior. Però se saben vendre i ja se sap que, com resa la dita popular, és més important caure en gràcia que ser graciós.

Fins i tot han sabut rendibilitzar molt bé, de forma victimista, el seu passat desgraciat. Durant molts anys, Irlanda va funcionar gràcies a la nostàlgia dels emigrants que van marxar a Amèrica. Avui el país ha tingut l'habilitat d'explotar de forma moderna aquests sentiments. Les grans empreses americanes han instal·lat les seves seus principals europees a Irlanda, possiblement per "fer país", que és una cosa que als catalans ens sonarà molt, però sense cap mena de dubte per tenir l'impost de societats més baix de tota la Unió Europea.

Irlanda és, com Polònia, un reducte catòlic. Si bé els respectius estats són aconfessionals, com correspon, la religió té una presència destacada a la vida social. Potser no tant a Dublín, capital bastant cosmopolita, però sí al rerapaís. Visitant el Dublin Castle vaig coincidir amb un grup d'estudiants d'un poble, encapçalats per un capellà dels vestits amb clergyman i coll tancat. Era per quedar-se tota la tarda mirant el mossèn i el seu ramat: com si els haguessin tret d'aquelles pel·lícules, normalment americanes, en què als irlandesos no els cap el cor al pit i sempre hi ha un capellà paternal pel mig, més de dretes que la Niña Pastora però tan bona persona...

Potser per això he volgut il·lustrar aquesta entrada amb una imatge que no és especialment insòlita, però té el seu què. És d'una botiga d'objectes religiosos, especialitzada en temàtica de la Verge Maria, que podeu trobar a O'Connell Street, el carrer més cèntric i principal de Dublín. El nom de l'establiment no pot ser més clar i contundent: Maria, mitjancera de totes les gràcies. Per si a algú li van les emocions fortes, pot visitar la botiga online clicant aquí. He fet més fotos, és clar, i ja les penjaré aquí o al meu espai de Flickr.