Com enganyar els mitjans de comunicació (2)

Obviarem el nom de la persona, perquè la salut em mereix un respecte. Però la història no té pèrdua. Situem-nos. És el 12 de setembre de 2001. A les 9 del matí. L'endemà dels atemptats a Estats Units. TV3 connecta en directe amb la seva delegació a Girona, per entrevistar un empresari que tenia un negoci instal·lat a les Torres Bessones.

La cara de l'home és un poema. Imagineu-vos: 300 treballadors morts, l'obra de tota una vida arruïnada... Certament alguna cosa no lligava del tot. En fi, una empresa que feia investigació genètica i gestionava a la vegada inversions internacionals, amb una mena de joint-venture entre Girona i Seül, doncs no quadra gaire.

El cas és que l'entrevista es va allargar més de tres quarts d'hora. Però desprès dels primers vint minuts, allò ja no anava. El tema estava exhaurit i les preguntes pràcticament es repetien, si no literalment, gairebé. En aquell mateix moment vaig pensar que potser s'estava esperant alguna altra connexió i que ho allargaven per tapar el forat. La veritat, però, no se va saber fins l'endemà, quan d'aquella "notícia" se n'havien fet ressó la resta de televisions i la totalitat dels diaris i ràdios.

Resulta que mentre es feia l'entrevista en directe, a la delegació de TV3 de Girona va arribar una trucada urgent des del psiquiàtric de Salt. L'home que era en directe era un boig que se'ls havia escapat i demanaven que el tinguessin entretingut mentre les forces de xoc del manicomi arribaven per a fer-se'n càrrec. Sé que sona a acudit, però si ho puc afirmar és perquè ho he comprovat repetides vegades.

Llavors vaig entendre la mala cara que feia l'entrevistador. Que un empresari a qui se li havien mort 300 treballadors tingués el rostre compungit és el més normal del món. La cara del periodista era d'acolloniment. Sembla que li van dir per l'auricular que l'entrevistat era un boig fugit, però no li van precisar que era inofensiu i que la seva mania, una mica subversiva però amb la que no prenia mal ningú, era sortir a les teles inventant-se les històries més delirants.

Quan per fi va acabar l'entrevista, l'ambulància ja era allà i al suposat empresari li van posar la camisa de força al propi plató. El ridícul de TV3 era espectacular, però en comptes d'emetre la corresponent rectificació i de demanar disculpes als seus orients, van optar per callar com a morts. Això fins al punt de facilitar les imatges de l'entrevista a la resta de televisions. Sort que aquestes històries són molt difícils de mantenir en secret i que els periodistes acostumem a fer-les córrer entre nosaltres, sobretot quan sabem que rarament veuran la llum.

El problema d'aquest pobre boig és que no era el primer cop que intentava, amb èxit, fer una aparició espectacular als mitjans de comunicació. En un tercer, i últim comentari, us ho explicaré aquesta nit.