Tres falsedats fonamentals sobre els monuments franquistes

Cada cop que es proposa fer a terra un monument franquista, o retirar una estàtua o una placa dels "caídos", s'activen automàticament tres menes de reaccions possibles. Totes elles falses per sí mateixes. El més fàcil és atribuir-ne la falsedat al franquisme sociològic, que acaba sent una mena d'excusa universal que fa que ningú se senti culpable personalment. I que permet amagar la mà als que tiren la pedra, és clar. Però el fet que sovint les emprin les mateixes persones, i de forma successiva com si fossin tres línies de defensa, ens indica que no tot és cosa de la ignorància o de l'error, sinó un fet intencionat i, per tant, amb mala fe.

Podem repassar totes tres falsedats, si voleu i teniu la paciència suficient, per posar de manifest la seva vacuïtat.

–La primera falsedat és que un monument franquista pot esdevenir un monument a la reconciliació. Això ja ho he explicat extensament en el post anterior d'aquest mateix bloc. Els monuments simbolitzen o enalteixen allò que van decidir simbolitzar o enaltir els que van erigir-los, no el que algú pretén més tard, a partir de petits canvis cosmètics o pel simple fet de dir-ho.

És més, sense negar completament la major, és a dir, que existeixin monuments reconvertibles (per mera de llei de probabilitats, algun n'hi deu haver), cal plantejar-se si es pot reconvertir coses que en el seu origen s'han retratat amb tanta claredat i de forma tan inequívoca. Cliqueu aquí per llegir el que es va dir el dia que es va inaugurar el monument a la Batalla de l'Ebre que hi ha a Tortosa i sortireu de qualsevol dubte.

–La segona falsedat és aquella que afirma que suprimint la simbologia fraquista s'oculta o es nega la història. Aquí es juga amb els conceptes i he de reconèixer que a mi m'agradaria poder donar una resposta molt més contundent que una explicació tècnica sobre el que simbolitzen les coses o la informació que aporten. És la meva opinió, però la crec prou motivada per compartir-la.

En essència, un monument o una estàtua no aporten informació per sí mateixos. Van ser concebuts per enaltir, no per informar. Perquè ens entenguem, un monument no és un museu, un llibre d'història o un documental de La 2 o de National Geographic, que sí han estat concebuts per informar. Per tant, retirar un monument no oculta ni nega res. És més, si allò que enalteix un monument és quelcom reprovable, i estarem d'acord que una dictadura entra dins d'aquesta categoria (perquè si no, ja ho podem deixar córrer), la seva presència a la via pública ofèn i molesta.

Una altra cosa és que un símbol franquista, tot i ser pensat per enaltir un règim dictatorial, no ensenyi algunes coses que puguin aprofitar-se i fins i tot ser útils. Però llavors el seu lloc no és el carrer, on continua ofenent i molestant, sinó un museu on es pot presentar en el context adequat. Un context en què el símbol més repugnant pot acabar sent inofensiu i complir una finalitat pedagògica.

D'això n'hi ha exemples a llocs que han tingut una història encara més trista que la nostra i que la miren de forma molt diferent. Alemanya n'és un exemple evident. M'agrada molt una frase de l'historiador britànic Antony Beevor sobre el restabliment moral d'Alemanya desprès del nazisme: "Cap altre país amb un llegat tan dolorós ha fet tant per reconèixer la veritat".

–La tercera falsedat és potser la més punyent, perquè porta una càrrega política i psicològica molt superior. És aquella que planteja que les víctimes de la repressió republicana durant la guerra també haurien de ser objecte d'homenatge i, subsegüentment, que a algun lloc han de tenir els famíliars d'aquelles víctimes per anar a plorar els morts.

Jo, amb això, tinc plantejaments bastant radicals, però no menys motivats que els expressats aquí anteriorment. Una afirmació d'entrada: no hi ha morts de primera ni morts de segona, les morts injustes són totes iguals i, en conseqüència, totes es mereixen un reconeixement públic.

Perquè s'entengui, a risc de simplificar en excés: haver matat algú perquè era de dretes i anava a missa és greu, però no ho és més que haver matat algú perquè era d'esquerres o pel simple fet de no anar a missa. Als dos bàndols enfrontats es van cometre salvatjades incomptables i és bo fer-ne memòria. No es pot recordar que la República, iniciada la guerra, no va ser casta i pura i que s'hi assassinava fins i tot més que a la zona franquista (afirmació que puntualment és certa), i oblidar a la vegada que a la reraguarda nacional les bestieses no es quedaven precisament curtes.

Si acceptem, doncs, que van haver víctimes per totes bandes i que unes no són millors que les altres, hem de recordar, llavors, que hi ha hagut morts que han pogut ser reconeguts durant un munt d'anys i altres que encara no. Han de rebre homenatge i reconeixement les víctimes de la violència republicana? És clar que sí. L'únic que dic és que, amb caràcter general i amb totes les excepcions individuals que vulgueu, han estat rebent homenatge i reconeixement durant els 40 anys de la dictadura i els 30 posteriors. Cal insistir-hi quan tantes víctimes de la violència del bàndol franquista encara no n'han rebut cap de reconeixement?

No em voldria posar marxista recordant que la justícia no és donar a tothom per igual, sinó donar de forma que es posi fi a la desigualtat. Però suposo que s'entén.

No nego que els republicans morts o exiliats han obtingut reconeixements parcials des de la mort de Franco ençà. Han estat rehabilitats mestres i funcionaris, s'han pagat pensions, s'han posat noms a alguns carrers... Però hi ha una diferència fonamental. El règim franquista es va abocar a rescabalar els seus, també amb totes les excepcions que em vulgueu dir. En canvi, el rescabalament que hi ha hagut en democràcia per als perdedors de la guerra ha estat molt sovint a pesar de l'Estat i no gràcies a l'Estat, per moltes lleis beintencionades que s'hagin fet.

Són al·lucinants les traves que en els darrers tres o quatre anys s'han posat per a l'excavació de fosses comunes de l'època de la guerra. No cal comparar-ho amb el "Cementerio Nacional" de Paracuellos del Jarama. És cosa de dir, simplement, que aquí tothom té dret a tenir un lloc on plorar els seus familiars morts.

És més, hi ha altres diferències importants. El reconeixement d'una part de les víctimes s'ha de demanar amb la boca petita o aguantat un xàfec indigne d'improperis i amenaces sobre els riscos de "reobrir" el passat. Mentrestant, l'altra part de les víctimes, la que sempre ha estat honorada , la que ens diuen que no es pot quedar sense llocs on els puguin plorar les famílies, continua sent-ho sense cap mena de complexes.

Com ens hem de veure: sentint-nos solidaris amb un Papa com Ratzinger, i amb la incomoditat amb què s'empassava una beatificació a l'engrós, perquè fins i tot ell pensa que amb els morts no se n'ha de fer de política...