Una alegria i una decepció

Comencem per les males notícies. El Diari del Votant Anònim, un dels meus blocs de capçalera, baixa la persiana. Hem d'acceptar les raons dels seus autors, que semblen ser la convicció relativa a una etapa superada i la voluntat de no repetir-se. Són raons de pes, a les quals potser podria afegir-se un cert grau de cansament, que no s’explicita en l’alto el foc que declaren, però que és fàcil de deduir.

Tots els que escrivim un bloc tenim temporades més actives que altres i sabem que no sempre la feina o la resta d’obligacions ens deixen el temps suficient per tenir el bloc al dia. No diguem si pretenem que allò que escrivim estigui més o menys ben pensat i que l’argumentació sigui consistent.

Tot això, naturalment no em consola de la desaparició d’un bloc que feia l’esforç de pensar i de no quedar-se amb la primera demagògia que passava pel carrer. Un dia que vaig recomanar la lectura del Diari del Votant Anònim, vaig dir que no sempre estava d’acord amb les seves opinions, però que fins i tot quan hi discrepaves havies de reconèixer que estaven ben fonamentades i argumentades.

Els autors anònims d’aquest bloc i jo hem coincidit moltíssim en alguns temes, i a la vista estan els comentaris que ens hem deixat respectivament. Aprofito per dir que discrepava radicalment del Diari del Votant Anònim en altres qüestions i que lamentava que en algun moment certes emocions haguessin enterbolit passatjerament una trajectòria bastant impecable. Però he mantingut l’enllaç des d’aquí, pensant que, malgrat tot, valia la pena. Costa tant trobar gent que usi el cap per pensar i no únicament per portar gorra... I m’entristirà retirar el vincle si el Diari del Votant Anònim acaba morint-se del tot.

L’alegria que he tingut és veure un comentari que m’ha deixat Clara Esmel Ferrando, neboda de Ramon Ferrando Adell, periodista tortosi traspassat l’any 1996, a qui vaig dedicar un post en dues parts la passada Setmana Santa. La veritat és que les linies de la Clara Esmel m’han emocionat, perque m’han permés comprovar que la família manté viva la flama de Ramon. Emmig de l’oblit injust de què Ferrando ha estat objecte en els últims anys, ha estat una glopada d’aire.

La cosa té un mèrit afegit. El meu post va ser escrit des de l’amistat, però a la vegada no renunciava a ser honest i era crític en recordar que Ramon Ferrando havia comés errors de calibre en la seva trajectòria professional com a periodista. L’agraïment de la família per aquest modest record a la memòria de Ferrando deu ser sincer de debó (no ho dubto pas), perquè el record s’ha de reconèixer que “apretava” bastant.

Però la comunicació de Clara Esmel també posa les coses en el lloc que toca. Més enllà de la seva feina i de què era tan bon periodista, si no més, com alguns dels que el criticaven en vida, sovint molt cruelment, Ramon Ferrando era una bona persona. Crec que és el millor record que podem conservar de Ramon, per damunt d’altres consideracions: una bona persona, amb errors (i qui no) però amb una alçada moral que altres que en presumeixen haurien de tenir.