Aquesta imatge està presa a la sala de premsa del congrés del PSC. És una sala especialment equipada pel propi Palau de Congressos de Catalunya, que en aquesta ocasió s'ha quedat una mica petita. La setmana anterior, el congrés de CDC va optar per habilitar un altre espai molt més ampli, on no calia fer el joc de les cadires per trobar lloc. O plantar l'ordinador tot el dia, una mica insolidàriament, per no perdre la cadira. Sort que al gremi periodístic tothom és més o menys bona persona, si més no pel que fa a la propietat privada.
Això és un mer comentari d'ambient, que no es refereix a l'organització del congrés socialista, sinó que dóna peu a unes petites reflexions sobre el món 2.0 i els canvis que està introduint en els mitjans de comunicació i, en general, sobre la forma de treballar de la gent.
La foto mostra com estan treballant uns periodistes, enganxats al seu portàtil i narrant, pràcticament en directe, allò que està passant a l'esdeveniment que estan cobrint informativament. En el cas dels de la primera filera, té una gràcia relativa, ja que es tracta de periodistes de l'Agència Catalana de Notícies, un projecte comunicatiu que, més que tenir una base tecnològica important, s'ha construït des de zero amb una filosofia de treball de noves tecnologies. Vull dir que no ha estat una reconversió d'un sistema de treball clàssic, sinó una cosa pensada i creada de nou. Paradoxes de la vida, el primer director i principal "ideòleg" d'aquest invent va ser Carles Puigdemont, periodista que avui es dedica a la política com a diputat de CiU i cap de l'oposició a l'Ajuntament de Girona.
En tot cas, no són únicament els periodistes de l'ACN els que es passen les hores teclejant constantment. Molts professionals d'altres mitjans fan exactament el mateix, amb independència de la tipologia del seu mitjà. Com a màxim, surten de la sala de premsa uns minuts a recollir informació i tornen ràpidament a actualitzar-la.
Potser per això, no hi ha un únic periodista per mitjà, cosa d'altra banda lògica i que ja passava abans en esdeveniments importants i on es mou moltíssima gent, però la gràcia és veure la nova forma de treballar d'aquests equips. Detalls caçats al vol: com a mínim sempre es queda un periodista de guàrdia davant la pantalla i algun mitjà, com "El País", fins i tot es fa acompanyar per un tècnic informàtic.
Això últim m'ha cridat poderosament l'atenció. Certament, "El País" ha estat, i és encara, un gran diari en paper. Però per això mateix li ha costat bastant adaptar-se als nous temps. Tant a Internet, com el propi paper, ja que la premsa escrita ja no és com fa 25 anys. L'èxit té de vegades aquestes conseqüències, ja que és molt més fàcil renovar-se quan no ets el primer del mercat. Dit això, no voldria pensar que els seus periodistes no poden manejar-se a la xarxa, sinó que la presència d'un tècnic, que es passa el dia mà sobre mà, però atent a qualsevol incidència, és només una qüestió d'autoexigència. No és que moure's per Internet sigui tan difícil, però si algú vol explicar un esdeveniment pràcticament al minut no pot quedar-se "penjat" perquè el wifi no va o qualsevol altre problema dels que sempre poden sortir sobre la marxa. Assegurar el tret, en diuen.
Dit això, comprovem també com la premsa diària va adaptant-se als nous temps. Internet l'obliga a actualitzar continguts molt més que un cop al dia. Fa vint anys, vaig seguir dos o tres campanyes electorals i conservo molt viu el record de com treballàvem els periodistes en aquella època. Els únics que anaven de bòlit eren els de les ràdios, que tenien tres informatius diaris i butlletins cada hora. Les teles portaven un ritme una mica més assossegat. Les agències tampoc paraven gaire quiets, però això és quelcom intrínsec al seu negoci. Però els que treballàvem als diaris érem uns autèntics privilegiats: una peça al dia, a última hora, i alguna trucadeta durant la jornada per avisar de per on anirien els trets.
Internet, diuen? El 1987 i el 1988 vaig escriure també alguns reportatges sobre una "cosa" que quatre professors universitaris, amb fama d'una mica llunàtics entre els seus col·legues, descrivien com una espècie d'autopista de la informació. Una cosa que havia de revolucionar el món, com desprès s'ha vist, però que en aquella època encara no havia revolucionat res.
Avui, visitar la sala de premsa d'un congrés polític o de qualsevol gran esdeveniment significa veure que els més desficiats són els de la premsa escrita. Junt, és clar, amb els dels mitjans exclusivament d'Internet, on això és el normal.
Com tot en aquesta vida, la famosa revolució citada anteriorment té factors positius i negatius. És evident que podem gaudir de molta més informació i la immediatesa és un valor que reclama si més no una part de l'audiència, en particular la nova audiència. No ho és menys que la rapidesa no permet anàlisis profundes. Tampoc és que al periodisme català hi hagi primeres figures mundials de la interpretació de l'actualitat i, per tant, tampoc és que ens perdem tanta cosa.
No obstant, si alguna gràcia té el món 2.0 (ja no Internet en general, sinó aquesta espècie de "segona edat" de la xarxa reflectida en el nom que se li ha donat) és que la gent pot triar, si no totalment sí bastant més, la manera en què s'informa. No és només una qüestió que l'oferta d'informació a la xarxa sigui infinitament superior a la del quiosc de premsa, a la dels canals televisius o a la del dial radiofònic. És molt més que això, i fins i tot molt més que la comoditat d'organitzar-se la recepció "a la carta" de continguts. És la possibilitat d'elegir qui ens interpreta la realitat o d'acudir directament a les fonts originals per interpretar-la nosaltres mateixos.
És una qüestió que les empreses periodístiques no han acabat d'assimilar en tot el seu abast. La major part, sobretot les d'origen tradicional, continuen ancorades en la idea de la interactivitat, que practiquen d'una forma bastant unidireccional tot sigui dit, sense adonar-se que el món ja ha donat una altra volta completa. I que l'audiència ja no s'aconforma amb poder deixar comentaris a les notícies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada