Primer balanç de l'experiència al congrés de Convergència

D'esquerra a dreta, Marc Vidal, Saül Gordillo, David Madí (moderador), Carme Laura Gil i Carles Puigdemont


Els que segueixen el congrés de Convergència per convenciment ideològic o per interès polític general han d'esperar com a mínim a demà ben avançat el dia per a començar a fer-ne algun resum. Però crec que els blocaires que hem estat convidats per aquest partit per assistir al seu congrés podem fer ja un primer balanç, atès que aquesta mateixa tarda hi ha hagut ja una primera activitat específica en aquest camp. És més, també es poden fer ja alguns comentaris d'ambient i, en particular, de com ens hem sentit tombant per allà.

En primer lloc, he de donar-li la raó a Francisco Javier Alberta, un lector que últimament m'ha fet d'advocat del diable en un parell d'ocasions. Certament, el fet de convidar blocaires de fora del partit és un acte en gran part publicitari. Però també em reitero en què la gràcia de la cosa serà poca, però hi és. De moment, cap més partit ha pres una mesura d'aquestes característiques, inclosa la de permetre persones que no són militants entrar a les sessions d'una de les ponències del congrés. És publicitat, sí, però ho és de bon nivell.

En segon lloc, la taula rodona d'aquesta tarda ha valgut la pena. No ens han dit exactament res que fos nou, però s'ha de reconèixer que els ponents s'hi han lluït bastant. M'he quedat amb quatre coses que resumiria així:

1. La intervenció, espectacular i gairebé apassionada, de Marc Vidal. 2.0 injectat directament a la vena. El més important no són les eines 2.0, sinó que ha nascut un concepte nou, una filosofia nova. Segons Vidal, tots som persones 2.0 (deu ser, afegeixo jo, que moltes encara no se n'han assabentat) i podem començar a exercir com a tal tan aviat com vulguem. Brillant la conclusió final en el sentit que mai no compraríem productes d'una empresa que els vengués com ven la seva "mercaderia" la política. Algú s'ho ha de fer mirar.

2. Hi ha un factor generacional molt important. Hem vist, d'una banda, la Carme Laura Gil, política molt veterana i amb opinions que tenen molta tirada entre la militància convergent, defensant allò que es diu, més que no pas el vehicle. De l'altra, hem escoltat a un blocaire participant recordar que l'anomenada generació Y, que no sense humor ha definit com una generació que va créixer amb la Nintendo, ja no coneix altra cosa que el món digital.

Per dir-ho d'una altra forma: la taula rodona ha fet molt evident que hi ha dos mons conceptuals diferents. Un, format per les persones que volen fer a Internet el mateix que farien sobre el paper. Un altre, que parteix d'uns altres presupòsits, que no es limiten a un mer canvi de canal, sinó a un univers molt més ampli, dinàmic i flexible. És un tema de conceptes i no d'edat, però ha quedat clar que l'edat (en el sentit de pertinença a una determinada època o a una altra) hi influeix.

3. Opinió personal meva, que reitera una cosa que ja vaig escriure ahir. No és només un problema de polítics veterans, sinó de polítics a seques. La Carme Laura Gil ha parlat més dels riscos (per exemple, els blocs anònims o dels comentaris així mateix anònims) que de les oportunitats (ni més ni menys que la llibertat de dir i opinar, i a l'abast de tothom). És la reacció que hem sentit dotzenes de vegades de les mateixes boques. Només hi ha una cosa que faci més por als partits que allò que no controlen: allò que no comprenen. No sé si l'ordre dels factors altera el producte en aques cas concret i, per tant, no sé si és un joc de paraules afortunat dir que no ho controlen perquè no ho entenen, o que no ho entenen perquè no ho controlen.

4. La intervenció de Carles Puigdemont ha fet una notable aportació d'experiència pràctica de política 2.0. Ha explicat com s'ho treballa ell a Girona, on és cap de l'oposició a l'Ajuntament, per poder treure el cap de sota de l'aigua i "ser notícia", en un món en què qui acostuma a sortir als mitjans són els governs i no les oposicions. En part també pel control dels governs sobre els mitjans de titularitat pública. La intervenció del Carles hauria de ser de lectura obligatòria per a tothom que estigui a l'oposició. No tinc tan clar que als governs els faci la mateixa gràcia, és clar. Ah!: si el Carles arriba a alcalde de Girona que no canvi de forma de pensar. Perdria molt!

Per no allargar gaire les entrades, acabo aquí i tot seguit en faré dues més, espero que més curtes.