Aquest congres del PSC deu ser probablement el més tranquil dels onze (comptant aquest) celebrats fins a la data. Llegeixo a alguns diaris, des de la sala de premsa del congrés, que Montilla ha de quadrar un difícil encaix territorial, per donar més joc al partit que existeix fora de l'àrea metropolitana de Barcelona. És normal, ja que els bons resultats socialistes a Catalunya ja no són només al tradicional "cinturó vermell". Però em sembla que molts partits voldrien que aquest fos el seu principal problema. Només cal veure els recents conclaves del PP o d'ERC.
Parlant d'encaixos territorials, el propi PSC deu conservar la memòria del que ha passat a la història com el "Congrés de Sitges" (el de 1994). En aquella ocasió, els anomenats capitans van prendre el poder. Ep, de forma absolutament democràtica, perquè van guanyar de carrer i, de moment, els vots encara compten per a alguna cosa, aquí i a tot arreu. Però el vermell que es va veure en aquell congrés no era l'actual color corporatiu del PSC, sinó el de la sang que corria pels passadissos del centre de convencions de l'Hotel Melià de Sitges.
Quina diferència amb aquest cap de setmana al Palau de Congressos de Catalunya. Potser per això el congrés dels socialistes catalans s'ha permès d'organitzar una espècie de programa social que inclou classes de taixí, sessions de tangos o barbacoes. Sense ànim de frivolitzar, imagineu-vos com hauria pogut acabar una classe de taixí al congrés del PP, tant al "nacional", com al català. No sé si no hauria acabat a mastegots.
Aquesta tarda he participat, telefònicament, a la tertúlia de Calafell Ràdio i m'han demanat que expliqués l'ambient que hi ha. He pogut fer un joc de paraules amb el darrer lema electoral del PSC (La Catalunya optimista) i amb d'aquest congrés (La Catalunya que sap on va). He conclós que vist el "bon rotllo" que es respira, i la profusió de petons i abraçades, aquest congrés ben bé hauria pogut adoptar com a lema quelcom com "La Catalunya satisfeta".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada