Demà divendres a la tarda me'n vaig a Barcelona, per tal d'assistir a una jornada blocaire que Convergència Democràtica de Catalunya ha organitzat amb motiu del seu 15è congrés. En realitat, aquest acte és la primera part d'una iniciativa que crec que mereix una felicitació pública. CDC acreditarà blocaires que escriuen habitualment sobre política perquè segueixin in situ el congrés, durant tot aquest cap de setmana. La gràcia està en què no cal ser militant d'aquest partit per participar-hi.
Aquesta idea no és nova. En realitat, és una còpia. Però deixeu-me dir que és una bona còpia. Les eleccions presidencials americanes de 2004 van significar una gran victòria per l'Internet 2.0. Per primer cop a la història, els dos grans partits americans van acreditar blocaires que escrivien de política per assistir a les convencions i seguir, en general, la campanya. Hi ha qui va pensar que la victòria venia de l'"equiparació" entre blocs i mitjans de comunicació tradicionals. Tal com va anar la batalla, crec que l'autèntica victòria va ser que es reconeguessin realitats noves que la xarxa ha creat.
Perquè allò va ser una peripècia curiosa de debó. Quan alguns blocaires van demanar l'acreditació per seguir les campanyes, tots dos partits els la van negar. Els responsables de comunicació van comprovar les seves llistes de periodistes i de comentaristes i opinadors professionals diversos, van veure que els sol·licitants no hi sortien i aquí s'acabava tot. O això es pensaven.
Poc desprès, van descobrir que un dels blocs en qüestió rebia tres milions de visites diàries, un altre, dos milions... Evidentment, van dubtar molt que aquestes xifres fossin reals, tot i que a Estats Units, amb més de 300 milions d'habitants, no resulten disparatades. Però es van haver de rendir a l'evidència. Havien infravalorat la "potència" i la capacitat informativa dels blocs, però no pas per desconèixer la seva audiència, com podria semblar, sinó per un defecte de concepció.
Els responsables de la negativa inicial pensaven en opinadors de mitjà clàssic que, si de cas, s'havien obert un bloc com a un afegit. Els blocaires amb audiències mil·lionàries eren opinadors nous (bé, si més no ho eren aquell moment, desprès ja no) que s'havien fet un forat (quin forat, per cert) a base de dos factors que alguns no entenien. D'una banda, l'excepcional eficàcia del boca-orella en aquestes coses d'Internet. De l'altra, que els interessats deien coses que interessaven a la gent. És clar, l'eina ho fa possible, però sí el que es diu no fa trempar ningú...
Fins aquí l'explicació dels antecedents. Però si deia que la còpia era bona (de fet, és molt japonesa en aquest sentit) és perquè CDC ha fet una passa encara més endavant, a banda d'acollir-nos i donar-nos facilitats. El partit d'Artur Mas ha decidit que els blocaires acreditats podrem participar en una de les ponències del congrés, encara que no siguem militants. En concret a la ponència número 4, titulada "Regeneració i qualitat democràtica" i a la qual es pot accedir clicant aquí.
Aquesta ponència ha de debatre, segons CDC, aspectes relacionats amb les noves tecnologies i la participació, però també sobre el funcionament del partit o el dret a decidir de la ciutadania, segons diu el correu electrònic en què m'han confirmat l'acreditació.
Aviam, jo tinc tendència natural a pensar que en qüestions d'Internet els partits en general parlen molt i fan poc, bàsicament perquè no controlen la xarxa (afortunadament) i, a més, no l'entenen. I només hi ha una cosa que faci més por a un partit que allò que no domina: allò que no comprén.
Per tant, no sé si la ponència en qüestió portarà enlloc, però considero un símptoma positiu que una reunió en principi interna i no pública s'obri a persones de fora del partit. No és que sigui gran cosa, però sí molt més que el que han fet altres partits en els seus recents congressos.
Vull acabar fent una petita confessió, una mica maliciosa. Quan vaig pescar per Internet que existia aquesta possibilitat, em vaig apuntar pensant que seria una mera jugada de cara a la galeria, un bridis al sol... De fet, ja tenia mig composada mentalment una entrada posant-los verds i destacant la contradicció entre el que deien i el que feien, i tota la retòrica que podeu imaginar-vos. Bé, aquesta entrada ja no la faré. Tampoc donaré importància al fet perquè m'hagin convidat a mi, és clar. I en el fons la passa que fa CDC és més tímida del que sembla. Però en aquesta vida les coses es comencen per algun lloc. I la passa, per petita que sigui, es fa en la direcció correcta.
Al llarg del cap de setmana, que em passaré anant entre Calafell i Barcelona, aniré afegint algun altre comentari. A més, diumenge a la nit o dilluns miraré de fer un resum general de les impressions que en tregui de tot plegat.
2 comentaris:
Muchas gracias por tus palabras del otro día. Si el texto pudo tener algún momento afortunado fue porque el que suscribe se obliga a esforzarse para intentar estar a la altura de los posts publicados. Ciertamente, no es frecuente encontrar un blog procedente de un entorno cercano y con un eclecticismo y nivel como el presente. Felicidades.
En cuanto a la iniciativa de CDC, estoy bastante de acuerdo en que, como mínimo, es un reconocimiento al peso de los blogs a día de hoy.
Sin embargo, permíteme que me ponga un momento como abogado del diablo frente a tu entusiasmo por la medida.
Como ex miembro del oficio de gabinete, interpreto una medida como ésta como una forma más de promoción procedente de una institución política. Sin duda, recordarás que hace no muchos años, el PP empezó a poner gente joven detrás del dirigente que daba un mitin. Hoy, hasta el partido más modesto ha copiado esta medida, pues ha interpretado (creo que correctamente) que de esta forma, el líder aparece arropado e impregnado del empuje juvenil.
Con una medida como la de permitir el acceso libre a los blogueros sin duda CDC pretende identificarse con los nuevos aires tecnológicos y, además, si cuela, algún bloguero incauto podrá manifestar una opinión favorable al partido más allá de consideraciones estrictamente ideológicas. Realmente es una gran maniobra de prensa y comunicación. Estoy seguro de que, en muy poco tiempo, habrá sido adoptada por el resto de partidos políticos.
No obstante, dicho lo anterior, abrir el acceso libre a blogueros sí que me parece una iniciativa saludable y necesaria desde un punto de vista de transparencia democrática, y su organización, más allá de las connotaciones oportunistas que pueda tener (caiga bien o caiga mal, Madí conoce su trabajo), se revela valiente. Las mejores ideas en materia de comunicación pueden arruinarse cuando el imprevisto más nimio se deja ver en un medio sobre el que no se tiene ninguna clase de control.
Y si no, que se lo pregunten a la gota de sudor que hizo perder unas elecciones a Nixon...
Francisco,
si estic completament d'acord amb tu què, tot plegat, és bàsicament publicitari. I ja hauràs vist l'esceptisme amb què parlo en alguns moments de l'entrada. Però si ho he destacat és perquè, per petita que sigui, és una passa en la direcció correcta, tot i que la bona fe de la mesura no és completa, per dir-ho de forma elegant.
Jo tinc una empresa que es dedica a a la comunicació institucional i política. He treballat a gabinets de comunicació. I vaig ser un munt d'anys periodista, dedicat a la informació política la major part del temps. Per tant, per sort o per desgràcia, sé perfectament el pa que s'hi dóna.
Ja m'explicaràs algun dia això teu com a "ex membre de l'ofici de gabinet".
En el món de la política, gairebé tot és façana. Mentre no pugui ser una cosa més profunda i seriosa, al menys hem d'exigir que la façana sigui presentable.
I, en el pitjor dels casos, és tal el desert existent, que jo ja m'aconformo amb què es facin coses encara que sigui per mera propaganda. Si alguna cosa queda de bo, que es facin la propaganda que vulguin.
Ja veurem en què queda al final això del congrés de CDC i els blocs. La gota de suor de Nixon, Bush pare mirant el rellotge, Rajoy que no sap mirar la càmara... En fi, que no ens trobem allà que el wifi no va. Però sense ànim de lloar en excès CDC (la idea està bé, però tampoc és revolucionària), al menys ho intenten.
Pregunta als fotògrafs que van anar a cobrir el congrés d'ERC, el contents que estan per com els van tractar. I això que eren professionals de mitjans importants, no quatre matats que escrivim blocs.
En definitiva, que això d'aquest cap de setmana respon a allò de què al país dels bornis... És una forma de veure el got mig ple. Però ara que hi penso també és un trist consol.
Publica un comentari a l'entrada