Les darreres entrades que he escrit s'han referit molt a la política 2.0 i pràcticament gens als continguts del congrés de CDC. La veritat és que les discussions internes dels partits em motiven relativament poc, tot i que la deformació professional em desperta encara un mínim de curiositat, possiblement insana. No obstant això, m'agrada molt més parlar del que la xarxa pot aportar per millorar la pràctica de la política (i en definitiva de la societat en què vivim) que dels estires i arronses dels partits.
No obstant, tampoc em resulta indiferent el debat intern dels partits, ja que se suposa que d'aquí n'na de sortir el que ens presentaran com a propostes a l'electorat. I com que valoro tant el resultat de les coses, com el procés mitjançant el qual s'hi arriba (perquè aporta molta informació no sempre evident), també faré algun comentari sobre els continguts del congrés, que estic seguint gràcies a la iniciativa de CDC d'obrir les portes als blocaires que escrivim de política.
Ho faré per comentar la meva sorpresa (relativa, perquè ja no em sorprenc de gairebé res, i menys parlant de la política) pel "paper" que Unió està adquirint en el congrés del seu soci de federació. La major part de mitjans s'han fet ressó de la defensa que ahir en va fer Artur Mas. Considerant les constants i històriques esgarrinxades entre Unió i Convergència, moltes d'elles recentíssimes, la cosa crida considerablement l'atenció. Bé, més que cridar-me l'atenció m'ha fet la sensació, en alguns moments, d'estar en un altre congrés.
I això que en aquest conclave convergent els refrecs amb els democristians venien preescalfats, amb propostes de ruptura sorgides de les bases territorials de CDC. No és cap novetat que molts militants convergents pensen que Unió és un llast que no suma res, sinó que resta. O que a Unió se li assigna un pes en les decisions i en les llistes electorals molt superior a la que tindria realment. O que, senzillament, no aguanten bé la insistència amb què Unió marca el seu territori.
Però sembla que CDC no està per la feina de prendre cap decisió que li pugui restar ni un sol vot. Al congrés m'he trobat amb un dirigent convergent, conegut de fa molts anys, que, davant d'un café, me n'ha fet un resum molt precís. En la seva opinió, el pes dins de CiU repartit al 75-25%, que va pactar-se fa trenta anys a partir dels resultats de les eleccions generals de 1977, està més que caduc. Em diu aquest contacte que, sent molt generosos, Unió aporta avui amb prous feines el 15% dels vots recull la federació. Però la pregunta és: Podem prescindir en aquests moments d'un 15% dels nostres vots? I la qüestió subsegüent: Què és la casa comú del catalanisme sinó un intent de sumar, perquè si no els números no surten per recuperar el govern de la Generalitat?
Tan convençuts deuen estar d'això Artur Mas i l'actual equip dirigent de CDC que ho mantenen fins i tot en un moment en què les perspectives electorals els tornen a pintar bé. No ho tindran fàcil desprès de les dues darreres ensopegades, però tenen motius per a un moderat i prudent optimisme. La possibilitat que ERC faci un canvi d'aliances, per mirar d'asserenar les seves agitades aigües internes, no és disparatada. Tampoc ho és l'alternativa més malèvola. Segons les enquestes d'aquesta mateixa setmana, el tripartit no tornaria a sumar majoria absoluta i ERC preferiria canviar d'aliats abans que quedar fora del govern amb alguna altra combinació possible.
I sí. A CDC senten que la possibilitat de recuperar la Generalitat la tenen a tocar dels dits i, lògicament, no faran el ruc en una qüestió tan vital per a qualsevol partit. Però vital sobretot per a un que ha fet d'ostentar la presidència de la Generalitat un ser o no ser, tant pel seu perfil ideològic com per la derivada més prosaïca de tornar a tocar cuixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada